Avui fa dos anys.
Ho recordo com si fos ara mateix, però tot i que no hi vull pensar gaire és inevitable. De fet, penso en ella molt sovint, la recordo cada dia. Voldria que fós aqui, que no hagués marxat, sé que estaria molt contenta pel fet de ser àvia i m'emprenya pensar que no ho va poder ser. M'entristeix pensar que el fill que duc dins no coneixerà la seva àvia, tantes coses que podrien fer junts, tants moments que haurien passat, no hi ha dret!!
La trobo molt a faltar i darrerament hi somnio molt, com si fos entre nosaltres, com si aquest 2 anys no haguessin passat.
No s'hi pot fer res, però penso que és injust tot plegat. Sé que no té sentit però encara em pregunto perquè ella?; perquè aquest collons de càncer?; perquè no el va poder superar amb tot el que va lluitar?
I ploro perquè em sap greu, perquè voldria que tornés, com si hagués anat a algun viatge llarg... què sé jo... I veig la foto que tinc al costat del ordinador, amb els seus carecterístics ulls blaus i el somriure als llavis, els cabells canosos i curts a conseqüència de la quimio i m'agradaria poder-la abraçar una vegada més, m'agradaria dir-li com l'he estimat i com l'estimo encara perquè em dóna la sensació que no ho vaig fer prou. Donaria qualsevol cosa per poder-la abraçar de nou... Hòstia que era ma mare i me la van pendre abans d'hora, que encara tenia tantes coses a fer, tantes coses per veure... uffff.... bé no sé.... 2 anys sense ella és molt de temps però no m'he acostumat, la trobo molt a faltar.
La trobo molt a faltar i darrerament hi somnio molt, com si fos entre nosaltres, com si aquest 2 anys no haguessin passat.
No s'hi pot fer res, però penso que és injust tot plegat. Sé que no té sentit però encara em pregunto perquè ella?; perquè aquest collons de càncer?; perquè no el va poder superar amb tot el que va lluitar?
I ploro perquè em sap greu, perquè voldria que tornés, com si hagués anat a algun viatge llarg... què sé jo... I veig la foto que tinc al costat del ordinador, amb els seus carecterístics ulls blaus i el somriure als llavis, els cabells canosos i curts a conseqüència de la quimio i m'agradaria poder-la abraçar una vegada més, m'agradaria dir-li com l'he estimat i com l'estimo encara perquè em dóna la sensació que no ho vaig fer prou. Donaria qualsevol cosa per poder-la abraçar de nou... Hòstia que era ma mare i me la van pendre abans d'hora, que encara tenia tantes coses a fer, tantes coses per veure... uffff.... bé no sé.... 2 anys sense ella és molt de temps però no m'he acostumat, la trobo molt a faltar.
6 comentaris:
És difícil saber què dir en casos com aquest, així que només t'envio una abraçada, i que espero que la segueixis estimant sempre, encara que ja no sigui amb tu.
una abraçada molt forta.
Doncs això, una abraçada ben forta! :-) Ella continua sent amb tu, encara que no hi sigui, però això no cal que t'ho digui perquè ja ho saps.
una abraçada ben forta bonica. aquí estem pel que sigui, encara que ben poca cosa podem fer.
Quan es va morir ma mare (bueno, mon pare s'havia mort 12 mesos abans ... 1 any, no, perquè 1 any és molt de temps ... comptant en mesos no ho sembla tant) una persona em va comentar que els meus pares sempre estarien allà, donant-me una empenteta quan no em decidís per quelcom o posant-me la mà a l'espatlla quan estigués trist.
La vida són tot de portes que s'obren i es tanquen ... algunes, com aquest cas, van obrint-se i tancant-se ... Estigues segura que la teva mare estaria orgullosa de veure en el que ets.
Un petó i endavant
HOLA, NO ET CONEC DE RES, PERÒ TENIM MOLTES COSES EN COMÚ.HE ANAT A PARAR AL TEU BLOC BUSCANT ECOS DE 15 SETMAMANES PER COMPARAR AMB LA MEVA.TENIM LA MATEIXA EDAT, ESTIC ESPERANT EL MEU PRIMER FILL I A LA MEVA MARE SE LA VA ENDUR EL MALEIT CANCER. JO TAMBÉ DOMARIA EL QUE FOS PER PARLAR AMB ELLA UNA ESTONA I DONAR-LI UNA ABRAÇADA MOLT FORTA. PERÒ LA VIDA ÉS AIXÍ S'HA ENDUT UN DE LES COSES QUE MÉS ESTIMAVA I L'ANY VINENT TINDRÉ UNA DE LES COSES MÉS MAQUES DEL MON.SORT!
Publica un comentari