forta

Ja sé, porto molt de temps sense escriure, setmanes sense dir res i havent deixant un post (podriem dir) angoixant.
Per això el títol del post: FORTA. Em sento forta ja fa dies, tot va bé. La frase que comentava en l'últim post tenia tela, però hem parlat i molt, i ara mateix estem bé. Vaig dubtar de tot, vaig sentir-me enganyada per coses que van passar, i en algun moment em va venir a la ment que tot pot acabar.
No és cap tercera persona, no té a veure amb els sentiments, però que no em diguin la veritat en algun moment no m'agrada per això els dubtes.
Com deia hem parlat i molt, de tot i de res, i estem bé, ara podríem dir que millor que mai, crec que he pogut notar com la relació s'enfortia i prenia un altre rumb, més ben encaminat. Ens estimem i això es nota, bé jo ho noto i em fa sentir bé.
I el petitó... creixent. Ja té 2 mesos i és el millor que m'ha passat. Els primers dies van ser complicats, ens haviem d'adabtar tots plegats, però ara ja començo a entendre el que li passa, i veig també que ell es sent més segur i més tranquil. Ara ja fa uns dies que somriu quan em sent, quan sóc aprop i és el regal més gratificant que et poden fer.

hem de parlar...

Doncs això és el que em deia el meu company avui abans de marxar a la feina. M'he quedat preocupada, m'ha deixat amb l'ai al cor. I és que la frase en si potser no vol dir res, però fa pensar en el pitjor...
Les coses no van malament, no he notat res d'extrany aquests darrers dies, bé hi ha hagut un canvi important al incorporar un nou membre a la familia, però tret d'això que és normal no hi ha hagut res.

M'imagino el que pot ser i em fa por...

tinc son

Doncs això tinc molta son.... necessito dormir unes hores seguides, sense enrenou, descansar i que em deixi de fer mal el cap.
Sí, ja ho sé que aixo és una de les coses que comperta conviure amb un petitó que no té establerts els horaris i que no sap quan és de dia i quan és de nit, i les hores dels àpats les té descontrolades. i no en té la culpa, que coi si només té 14 dies!!!
Però em veig perduda, perquè demà estaré sola ante el peligro, que el meu company després de 15 dies de baixa paternal s'incorpora a la feina. I no sé com ho faré....

dia a dia

Sembla que amb els dies ha anat canviant, ja no és el nen tranquil que era els primers dies. De fet, no em puc queixar ja que de dia es porta molt bé i només dorm, menja i fa les seves necessitats, però a les nits no sé que li agafa però ens dóna la tavarra durant forces hores i vaig tot el dia com un zombi. No és que plori moltissim, però va gemegant tota l'estona, i no sé que és el que li passa i em fa sentir impotent perquè no sé com calmar-lo.
Suposo que ens hem d'anar adabtant, encara és d'hora per poder establir uns horaris i no té el concepte de dia i nit, però poc a poc espero que vagi canviant i entent que les nits són per dormir...
Total només té una setmana i per això no puc queixar-me gaire, tot i que perto un parell de nits en vetlla amb el malestar de no saber què fer.
Encara el miro i sembla mentida que això hagi passat, que després de nou mesos aquesta criatura estigui amb nosaltres i hagi sortit de dintre meu. Quan el vaig veure per primer cop, a la sala de part, després de tant patiment de tantes hores em semblava que no m'estava passant a mi, que era una simple espectadora, però ara que el tinc les 24 hores del dia amb meu costat i de la manera que depèn de mi és una sensació molt rara.
Ahir vaig somniar que ma mare tornava d'un viatje molt llarg i el primer que volia era veure el petitó, que estava contenta i tenia moltes ganes d'abraçar-lo i fer-li petons. Algú que cregui en aquestes coses pot dir-me que és una senyal que ma mare ha vingut de no sé on per fer-nos una visita i omplir el buit que ens va deixar, potser m'agradaria creure-ho, però com que sempre he estat molt incredula amb tot això em conformo amb que el somni va ser maco i prou. Estic segura que estaria molt contenta i feliç de ser àvia.

Ara sí

Bé de fet va ser el dia 4, però entre pitus i flautes, no he entrat a internet. El nen ja és aquí, el millor regal de reis de tota la vida.
El part no l'explicaré per si algú té pensat en tenir-ne un, només perquè us feu una idea van ser moltes hores, gairebé 15 i bastant dures, hi havia ratos que deia que em rendia, que no podia més i pensava que no acabaria mai més... a sobre part natural ja que la epidural no em va funcionar tot i que ho van intnetar 5 vegades... ufff...
Però ara tot bé, ja som a casa i ara ens hem d'adabtar a la nova vida tant nosaltres dos com el petitó, que de fet és un tros de pa que no plora gaire i es porta molt bé, però que evidenment necessita molta atenció.
Ja aniré explicant, que em cau la baba....

bon any!!!

Encara estem esperant el petit, però no falta molt. Ja m'han dit que pot ser en qualsevol moment i que estigui preparada per anar al hospital d'un moment a altre, però encara no ha passat res de res...
Suposo que no tardarà, ja que porto un parell de dies amb dolors o més aviat molesties i malestar general, una mica cansada i noto que la panxa ha baixat una mica i apreta.... De fet, ja m'ha dit la llevadora que això és normal i més perquè ja ha notat que el nen està encaixat i he dilatat uns 2 cm, per tant comença a anar en serio això. Bé espero que passi ràpid.
Passaré un fi d'any en familia i molt i molt traquilet, que no està la cosa per desmadrar gaire....
Feliç 2009 a totes i tots!!!!

panxota

Ja fa dies que em costa tot molt, noto un pes força important a la panxa, a més és dura que una pedra.... I el petit que hi ha dins no para de donar voltes i les patades comencen a ser contundents. No, no em queixo, és una sensació molt maca i es barregen tot una sèrie de sentiments que em fan posar tova, però no deixa que ja es nota el compte enrera... Que tot plegat passa molt ràpid i quan menys m'ho esperi estarà aquí un petitó que ara mateix no sé com podré agafar, cambiar, alimentar, etc... No, no m'atabalo perquè al fi i al cap totes les mares se n'acaben ensortint i molt bé i no crec que sigui jo l'excepció... i a més em fa molta il·lusió, des del principi, però ara que s'acosta el moment hi ha estones que apareixen pel meu cap molts dubtes, moltes preguntes, que suposo aniré resolent sobre la marxa que és com se n'aprèn.
Doncs aquesta panxota em molesta per dormir, ja no sé ni com posar-me, i per aixecar-me haig de fer cada peripècia que no sé què semblo... i per cordar unes sabates de cordons o unes botes veig les estrelles, que és molt difícil doblegar l'esquena amb un panxot com el que tinc!!! i ni us explico el que tardo per posar-me uns mitjons... si estic sola, clar, que sino ho demano al meu estimat que de seguida ho fa sense protestar que ja veu lo complicat que pot arribar a ser una tonteria com aquesta. De fet, sort en tinc d'ell perquè està al lloro de tot i em mima un piló, que és com ha de ser, no? Em cuida moltíssim i em sento com entre cotò fluix, al principi m'agobiava i tot perquè tot i que estic embaraçada no estic malalta ni sóc invàlida, però ara em va bé i em convé perquè les coses es compliquen i com deia em costa tot molt.
I es preocupa a cada moment per veure si he notat algo, si em fa mal algun muscle, si s'ha mogut el nen, a la mínima que és a la feina em truca per veure com estic, jo imagino que pensa que quan arribi el moment no li donarà temps d'arribar per ser al meu costat en el part. I com que ens han dit que a partir de les 36 setmanes ja hem d'estar preparats per qualsevol cosa... Ara ja quasi estic de 37 setmanes, és que no queda res...
Ufff... ja m'he atabalat vaig a preparar la bossa per l'hospital, que encara no ho he fet.....

la vida

Dia a dia vaig fent i una cosa em porta a l'altre, i hi ha moments en què no tens temps ni de pensar si fas bé o malament, si ho has fet tot o ha quedat alguna cosa penjada, si està tot clar o tot al contrari. I és que la vida és complicada. Perquè sí, perquè les coses són així... Perquè sinó tot seria molt avorrit.
Al final lo de la feina res de res: un error, un mal entès... no sé què pensar... les raons podien ser creïbles, però em fa pensar que la meva voluminosa panxa podés ser un dels principals motius, tot i que no van dir res, estic investigant, però crec que no hi tinc res a fer.
Per altre banda ja començo amb el compte enrrera i comença a agafar-me cangueli, que només faig que trobar-me dones que sense preguntar m'expliquen amb pèls i detalls el patiment del part, lo llarg que va ser, el tall que el metge va fer i els punts.... i a més que aquí no s'acaba tot: que després ve la recuperació i amb un petitó que no et deixa dormir, etc.....
És que no em puc trobar a ningú que m'expliqui lo bé que va anar el part i lo maco i tendre que és tot plegat?? És que fins hi tot per això sóc gafe.....
I amb un mes, només un mes (que segurament pasarà volant) cambiarà la meva vida totalment, i la veritat és que ja en tinc ganes, que ja somnio amb la cara que farà. I és que la panxa ja comença a pesar... i és que m'han dit que és més gran de lo normal... bé ja veure'm... Tot i que em fa una mica de por tot plegat, però no hi vull pensar gaire en això, perquè rumiant-ho bé moltes dones hi passen i fins hi tot algunes repeteixen, per tant no serà tant dolent i la compensació déu ser important.
Com deia: la vida és complicada, o potser ens la compliquem, però hem d'anar esquivant i trobant l'equilibri, i és el que intento ara, i el millor és que estic segura que tot irà bé tot i les dificultats.

ja en tinc 33!

Doncs això, el dia internacional contra el Sida, és el meu aniversari. Ja en porto 33. Ho vam celebrar en familia diumenge i va anar prou bé. Faltava ma mare fisicament, però jo sé que també era allà en el record de tots, en la nostra memòria.

Portava un parell d'anys sense celebrar-ho. Fa dos anys perquè feia poquets dies que havia mort ma mare i la veritat és que ni jo mateixa, ni la familia no teniem ganes de cap tipus de celebració. I l'any passat vaig marxar fora un mes, per desconectar, per ordenar pensaments, per canviar d'aires i buscar-me a mi mateixa, i de fet ho vaig fer. Vaig desconectar de tal manera que fins hi tot el dia del meu aniversari va passar desapercebut gairebé tot el dia, fins que vaig rebre un sms de ma germana felicitant-me. Però no vaig celebrar-ho.
Aquest any torno a la normalitat, si és que celebar-ho és lo normal. Bé ho he fet, perquè en tenia ganes, perquè va bé que ens trobem tots plegats i cuinem tot el matí per canviar una mica la rutina, que riem i que alguns beguin una mica més del compte. Jo no vaig ser la que em vaig emborratxar, que la panxa és massa evident i només faltaria que ara a les alçades que estic, i després de tant mesos sense provar una gota, passés alguna cosa per una tonteria.
I el millor regal ha estat avui, bé com que ja passem de les 12 de la nit:ahir. Després de tant temps sense treballar, tot i que fent feinetes sense contracte, ja porto uns mesos sense ni cobrar de l'atur, doncs avui em truquen per una feina a un lloc oficial, per tant encara que tingui panxa no em poden negar incorporar-me o almenys això em diu tothom. En principi és una substitució, però per mi ja està bé. Demà vaig a parlar amb la directora que m'explicaran la feina i en principi signo contracte... a veure com s'ho pren pel fet de veure una panxa que no puc dissimular encara que vulgui... Seria de tot discriminatòri que em neguessin el contracte, i de fet si és així els hi monto un pollo que fliparan... bé no sé... espero que tot vagi bé. I la veritat és que tinc ganes de treballar, encara que sóc conscient que aviat naixerà el meu fill i hauré de demanar la baixa, però estar ocupada i fer algo fora de casa m'anirà molt bé, i mentre em trobi bé penso estar-hi al màxim rendiment....

ma mare

Avui fa dos anys.

Ho recordo com si fos ara mateix, però tot i que no hi vull pensar gaire és inevitable. De fet, penso en ella molt sovint, la recordo cada dia. Voldria que fós aqui, que no hagués marxat, sé que estaria molt contenta pel fet de ser àvia i m'emprenya pensar que no ho va poder ser. M'entristeix pensar que el fill que duc dins no coneixerà la seva àvia, tantes coses que podrien fer junts, tants moments que haurien passat, no hi ha dret!!
La trobo molt a faltar i darrerament hi somnio molt, com si fos entre nosaltres, com si aquest 2 anys no haguessin passat.
No s'hi pot fer res, però penso que és injust tot plegat. Sé que no té sentit però encara em pregunto perquè ella?; perquè aquest collons de càncer?; perquè no el va poder superar amb tot el que va lluitar?
I ploro perquè em sap greu, perquè voldria que tornés, com si hagués anat a algun viatge llarg... què sé jo... I veig la foto que tinc al costat del ordinador, amb els seus carecterístics ulls blaus i el somriure als llavis, els cabells canosos i curts a conseqüència de la quimio i m'agradaria poder-la abraçar una vegada més, m'agradaria dir-li com l'he estimat i com l'estimo encara perquè em dóna la sensació que no ho vaig fer prou. Donaria qualsevol cosa per poder-la abraçar de nou... Hòstia que era ma mare i me la van pendre abans d'hora, que encara tenia tantes coses a fer, tantes coses per veure... uffff.... bé no sé.... 2 anys sense ella és molt de temps però no m'he acostumat, la trobo molt a faltar.

EBROS??!!

Fa uns dies passejant per un mercat qualsevol em vaig adonar que hi ha moltes parades de roba de nadons, és curiós, n'hi ha una pila inmensa... no m'havia fixat mai, sí clar que és normal que ara les vegi totes, que sembla que oloro les botigues de cotxets, cunes i demés, i trobo embaraçades per tot arreu, són les situacions de la vida que et fan veure amb diferents ulls.
Doncs això: que anant pel mercat ja he pogut emplenar algun calaxet pel nen, que de fet ja no falta tant i així no ho haig de comprar tot a corre cuita...
Abans de comprar-ho vaig preguntar el preu i em diu la venedora que valen els mitxonets 1 ebro!! quasi que em poso a riure i tot, és curiós que fa un piló que tenim aquesta moneda i encara no sabem com es pronuncia... Però com que són baratets i ben macos i crec que em faran falta aquí estan.

com ens tornem....

Potser és del tot normal, potser és que passa a tothom i no m'havia adonat... No sé, però em sembla que me rindo, no en vull saber res més, almenys del tema...

Vale, tots podem fer el que ens doni la gana i ningú té dret a jutjar els demés, sóc la primera que ho penso, però això que estic vivint és flipant.

A mi no em diu res, sembla que em té por, que li fa cosa expresar-ho, però a ma germana ja li ha parlat de la possibilitat de tenir fills... Ei, que no és normal, jo no ho veig normal, no estan en les mateixes condicions, ja no es tracta de l'edat (que se'n porten molts...) però és tot plegat. Les necessitats afectives, de comunicació, de realcions amistoses, fins i tot les econònomiques són del tot desiguals... Però no hi puc fer res, ja ho sé, i no hi faré res, però deixeu-me desafogar en el meu raconet, que sino exploto...
I el cas és que ho va explicant a tothom que es trobo, l'altre dia em trobo un conegut i em comenta que preguntant-li pel fet de ser avi, a veure si li feia il·lusió i tot això, li comenta que si, però li surt amb què al pas que va potser serà pare... a què ve això??, no parla del seu nèt, no parla del meu embaràs, ni em pregunta, ni res d'això, però li explica a aquest conegut que s'ha enamorat i que li agradaria poder compartir la vida amb una noia de vint-i-tants anys i que si pogués es casaria, que ja s'ha informat que no li treuen la viudetat... Aquest conegut, per casualitats de la vida es troba amb mi i em relata tot plegat... al·lusinat... jo no sé què dir-li.
Ja ho veig que alguns amb l'edat es tornen egoístes, és el cas d'ell. Ara se li ha ficat al cap això i no hi té res més, no es preocupa de com ho estem passant els demés, no pregunta com em va la vida, sap que estic al atur i que no hi ha maneres de trobar res de res, i sap també que el meu company ara mateix també s'ha quedat al atur, però no hi fa res, la seva frase preferida és no pateixis, si i ja sé que si estem esperant un fill és perquè ens ho hem buscat i tot plegat, però em dóna la sensació que li importa el més mínim. És com si no ho veiés clar i per això no treu el tema. I sap que notem la crisi, que ja no podem fer tot allò que voldriem, que a més hem tingut gastos afegits, reparació del cotxe, i coses varies pel nostre futur fill, i a part de no fer-hi res (que, de fet, pot fer el que vulgui...) però el que em sona extrany és que va dient: cobro molt a la feina, a més tinc la viudetat i no sé què fer dels calés, que aviat hauré d'anar pel carrer a repartir-los jo només espero que quan això passi m'ho digui i aniré a darrera a veure si en pillo algun...
I a sobre resulta que jo haig de veure del tot normal el que està fent ell, el que sent i m'explica que no s'havia enamorat mai i que està tant feliç, i li diu a ma germana que millor que aquest cap de setmana no ens veiem perquè estarà amb la noia aquesta (que ara porta uns dies que no li diu pel nom, no entenc el perquè...).
Em sembla que des que vaig marxar de casa al 2001 no he fallat cap cap de setmana, o bé dissabte o diumenge (a no ser que fós fora, clar) per anar a dinar a casa els meus pares. I ara últim encara més, que així li feia companyia, en tingués ganes o no, sempre hi he anat, perquè he cregut que era el millor per fer-li costat i que no es sentís sol, i ara no vol que ens veiem... quina ironia...
I dóno voltes i em fa mal, i és que sé que no hi puc fer res i no faré res, és la seva vida, però resulta que a mi també m'afecta. Bueno, i plego que em sembla que ja m'he desafogat prou (és que porto el tema dintre de fa força temps i l'havia de treure)
Em sembla que hauré de tapar-me els ulls i intentar que no m'afeti gaire tot plegat perquè vaig veient que això només és l'inici....

trastocat

Fa massa dies que no publico res, i no és perquè no tingui res a dir, potser és al contrari i per això no em decidia. No ho explicaré tot amb un post ja qu eestaria fora de llos i es barrejarien coses que no tenen res a veure i no tindria cap sentit.

El títol ho explica tot: trastocat. Sí, i fa referència al meu pare: s'ha trastocat... és que ho puc descriure de cap altre manera...
Aviat farà 2 anys que va morir ma mare, i en tot aquest temps tant jo com ma germana hem fet tot el possible perquè no es senti sol i no estigui trist, que no és fàcil una situació d'aquestes per ningú. L'hem apuntat a cursos i l'hem animat a sortir per passar-ho bé i conèixer gent, i perquè no si podia refer la seva vida, doncs endavant.
El cas és que jo no esperava que pasés el que ha passat i menys de la manera que ha passat. Un dia com qualsevol altre quedem per dinar i em deixa anar que s'ha enamorat de la noia que li fa la neteja, una noia de 21 anys de sud-amèrica que la va agafar al quedar-se sol.
Sí, ja sé l'amor no té edat, ni fronteres, ni res de res... i tothom és lliure de fer el que tingui ganes de fer i el que el faci més feliç. però és que es porten més de 44 anys, que practicament podria ser el seu avi...
Aquesta situació em pot...
De fet, li va dir a la noia i ella en principi va dir que no volia res, que ella no sentia el mateix, però ell no perd les esperances.
Hauria de pensar que no és problema meu, que evidentment pot fer el que més li convingui i el faci feliç, però és que no entenc com no pot veure que l'amor no es pot comprar, i em dóna la sensació que això és el que seria. Solucionar papers, feina i estabilitat a una noieta de 21 anys a canvi de què??
No m'hi puc posar però és que ho veig tant absurd que no hi entenc res de res.

tot un èxit

Doncs el gatet ja està capat i no hi ha hagut cap problema, sí ja sé que en principi és una petita operació que no té gaire dificultat i ja m'ho havien dit així. Però és que fa unes setmanes el meu veterinari va dir que semblava que tenia un testicle per dintre i la intervenció seria una mica més complicada i com no: una mica més cara, no em va dir quant seria però uns 150-200 €uros... depenent de la dificultat... li vaig dir que m'ho pensaria i que ja tornaria.

Doncs no hi he tornat més, que de la crisi en parla fins hi tot ZP i no seré jo qui ho desmenteixi que embaraçada i a l'atur se'm passen moltes coses pel cap...
He trobat una veterinària prop de casa, no hi havia anat no sé ben bé perquè... Li ha fet la petita operació sense cap problema, no hi havia cap dificultat ni complicació, amb una horeta ha dormit, operat i despertat el meu petitonet i a sobre ha tingut la delicadesa (i li he agraït moltíssim) de tallar les ungles del runrun, que feia dies que jo ho intentava i no hi havia manera humana per fer-ho sense patir tot d'esgarrapades carinyoses això si, marques que tinc practicament per tot el cos (manyagues que fa el gatet). Ah!! i tot plegat per 75 €uros i dient-me que no em preocupi que fins al març no cal que torni ni per vacunes ni res de res...
Evidentment tinc una altre veteriària de capçalera i tan tranquila i l'altre que vagi esperant.....

patades

Sí ja sé que sóc monotemàtica ultimament... però què hi farem, és el que hi ha.....
Porto uns dies que el noto, es mou normalment quan vaig a dormir, quan estic estirada al llit o també quan dormo i em desperta. Al principi no sabia ben bé si era o no era, però ja dic fa uns dies que ho noto clarament i és impressionant!!! A més, si tens paciència i poses la mà a la panxa també es nota i en sé d'un que es va emocionar de veritat quan ho va notar... si és clar el pare de la criatura!!!
Estem contents, és impressionant tot plegat i penso que el millor és disfrutar-ho i sobretot viure-ho intensament, de fet, hi ha coses que no es repeteixen així com així....
Haurien de canviar algunes coses perque tot fos perfecte, el que més em preocupa és el tema de la feina, perquè a mesura que creix la panxa és més difícil trobar alguna cosa, però bueno... com que diuen que neixen amb un pa sota el braç....
Per cert ja ho sabem: és un nen!!